Demanar ajuda

Molts cops ens sentim malament, però aguantem sense demanar ajuda. Hi ha diferents motius que ens fan esperar al darrer moment per posar fil a l'agulla. Quan els hem pogut vèncer la recompensa és molt gran. Hi ha hagut pacients que m'han dit que tant de bo m'haguessin trobat abans, o que se sentien com si haguessin tornat a néixer.

Per una part hi ha el sentiment d'humiliació de no ser capaços nosaltres sols de sortir del pou en el que ens trobem. Ho vivim com un signe de debilitat, i nosaltres no volem ser dèbils. Per això anem fent.

Començar a sentir-nos be és quelcom desconegut i tot el que és desconegut ho vivim com un perill. Ens resistim als canvis perquè ens fan por i els veiem perillosos. Encara que aquests canvis siguin per a be.

Estem molt acostumats a estar malament i en aquesta situació ens trobem còmodes. Això no vol dir que ens hi trobem be, sino que ja sabem què és i com ens hem de manejar.

Ens hem de posar en mans d'una persona desconeguda, amb els avantatges i inconvenients que té. Que sigui una persona desconeguda fa que difícilment ens la puguem trobar en la nostra vida quotidiana. No tenim a prop una persona que coneix les nostres intimitats. Però, aquesta persona és de fiar? M'entendrà en el que li expliqui? Farà bon ús de les meves confidències o em manipularà? És una persona ètica? Em jutjarà? He de fer-li bon paper o puc explicar-li el que sento sigui el que sigui? Em farà canviar el que jo no vull canviar? Quedaré be doctor?

Aquestes qüestions són importants, doncs quan ens posem en mans d'una altra persona en alguna mida quedem vulnerables. Una manera de valorar això és tenint present què sentim quan estem amb ella. Ens inspira confiança? Com està el nostre cos? Tenim una actitud relaxada, un cop hem passat l'angoixa inicial? O percebem alguna cosa que ens fa desconfiar, tot i que no hi podem posar paraules?

Quan comenci a mirar dintre meu sortirà un monstre del que m'avergonyiré? El monstre no acostuma a existir. Però com que hi ha sentiments que tenim por de reconèixer, sentiments normals, ho interpretem com que tenim un monstre dintre. I quina por i quina vergonya quan surti!

El procés serà llarg i costós. Perquè ens costa tant invertir en nosaltres? Perquè ens posem al final de la cua? Ho vivim amb sentiment de culpa? Perquè no tenim racança en gastar-nos molts diners en un cotxe, o unes vacances, i si en sentir-nos be, quan això ens permetrà gaudir més de la vida en general? Posar-se be requereix un compromís amb el terapeuta i amb un mateix, i aquest compromís queda plenament compensat. Els diners i el temps invertits en nosaltres són plenament rentables.

Com pot ser que em curi només parlant, si a mi el que em fallen són els neurotransmissors? Els laboratoris farmacèutics han fet campanyes molt ferotges des dels anys 80 per que arreli en la gent la idea de que el que ens passa és per una alteració dels cirqüits neuronals i/o dels neurotransmissors. Però les persones sóm animals relacionals. Necessitem algú altre per que posi nom al que ens passa per dintre i puguem reconèixer els sentiments. I la manera que les persones tenim per a realitzar aquest procés és la paraula. Així de simple i així de complex!

Aquestes són unes quantes de les pors que ens bloquejen a l'hora de demanar ajuda. Quan aconseguim deixar-les de costat ens adonem que ens havien paralitzat. El procés és més fàcil i satisfactori del que ens pensàvem al principi.

Barcelona, 8 de febrer de 2012